Per començar, breument, què entenem exactament per “objecció de consciència” en l’àmbit sanitari i per què considera que és un tema especialment rellevant en el context actual de la medicina i l’atenció sanitària?
L’objecció de consciència en l'àmbit sanitari és la negativa d’un professional al compliment d’un deure jurídic per considerar-lo contrari a la seva consciència. Cal remarcar que la persona que objecta no pretén canviar la norma, sinó quedar eximida del seu compliment per raons de consciència.
Sovint es parla de drets dels professionals, però també dels drets dels pacients. Com es poden equilibrar aquests dos aspectes? L’objecció és una qüestió individual o té implicacions col·lectives i institucionals?
L’objecció de consciència no és un dret en si mateix, sinó l’expressió del dret a la llibertat ideològica (llibertat de consciència i llibertat religiosa), el dret fonamental i l’individual. No és possible, per tant, parlar d’objecció de consciència col·lectiva o institucional. Si l’exercici de la llibertat ideològica entra en conflicte amb deures professionals, correspon resoldre el problema atenent al principi de la proporcionalitat mitjançant la ponderació que valori l’adequació entre mitjans, fins i conseqüències. Això sí: en cap cas es pot entendre com un dret absolut.
Anant a exemples concrets i/o freqüents, quins són els principals dilemes ètics que es poden generar al voltant d’aquesta qüestió? Quines situacions generen més debat o més sensibilitat en aquest àmbit?
Tot allò relacionat amb actuacions davant de la vida o la mort està relacionat amb pensaments i creences molt íntims que, inevitablement, afecten de manera molt profunda, ja que apel·len al nostre sistema de valors. Les situacions de limitació de l’esforç terapèutic, malgrat la seva fonamentació clínica, generen malestar per part d’algunes famílies que creuen que no s’està fent tot el possible per salvar al seu familiar. Sense que aquí hi intervingui l’objecció de consciència, aquestes situacions requereixen de molta informació i de l’espai necessari perquè la família pugui expressar el que pensa, entendre els motius d’allò que s’està proposant i quin és l’objectiu: pal·liar el patiment.
A l’altra banda, hi ha situacions en què el pacient rebutja el tractament i el metge considera que s’ha de continuar intentant. La imposició dels principis i creences del professional per davant dels del pacient deriven d’un sistema assistencial paternalista que cada vegada troba més resistència i poca acceptació. La llei d’autonomia del pacient avala la capacitat de decisió del pacient i l’ús de decisions compartides.
Més enllà encara hi ha les sol·licituds d’ajuda a morir, la interrupció voluntària de l’embaràs o la prescripció i administració de determinades medicacions relacionades amb l’inici de la vida o de la mort. Aquestes són totes les situacions en què la llei preveu l’objecció de consciència.
Quin paper té la comunicació amb el pacient quan apareix una situació d’objecció de consciència? Formar els professionals sanitaris en bioètica i en presa de decisions és important.
La informació i comunicació amb el pacient i familiars és bàsica i pot ser diferencial en la prevenció del conflicte i en la correcta prestació del servei. Des de la vessant dels professionals, la formació en bioètica els ajuda a afrontar els dilemes morals inherents a la practica clínica.
Quins reptes de futur planteja aquesta qüestió per al sistema sanitari perquè la qualitat assistencial no es vegi afectada?
La clau de tot plegat és garantir la participació activa del pacient com a protagonista real dels procés assistencial, amb tot allò que implica en la pràctica. Estem en un moment de canvi de paradigma sanitari que gira cap a un model centrat en el pacient.