La seva sessió de dilluns es va titular “I després del càncer, què?”. Què la va portar a centrar-se en aquesta etapa posterior a la malaltia? Potser el fet que sovint es parla molt del diagnòstic i del tractament del càncer, però menys del “després”. És una fase encara poc visible?
Durant els darrers 8 anys he treballat en una Unitat de Diagnòstic Ràpid (UDR), on els pacients arriben sense diagnòstic i, sovint, es diagnostiquen de càncer. En aquests dispositius es fan grans esforços per aconseguir un diagnòstic acurat i una estadificació completa de la malaltia perquè el pacient rebi un tractament personalitzat amb el màxim de garanties d’èxit. Des del moment del diagnòstic, el pacient viu enfocat a completar el tractament i la fase de seguiment amb èxit, d’aquí que sigui lògic que aquestes etapes siguin les més visibles. Un cop s’assoleix la curació –als 5 anys–, el sentiment dels pacients és d’alleujament d’haver superat la malaltia i és llavors quan prenen més rellevància les seqüeles que han quedat després de finalitzar aquesta fase.
Treballar en una UDR genera vincles estrets amb els pacients oncològics, així com amb els companys d’Oncologia o Cirurgia que els tracten. I aquest context va afavorir que em fes la pregunta del títol: “I després del càncer, què?” Tractant de donar resposta a aquesta preguntar vaig crear una consulta de suport als pacients supervivents de limfomes, amb un feedback molt positiu tant per part dels pacients com per part dels hematòlegs
Actualment, el gruix de pacients supervivents és cada cop més gran i, per tant, les seves necessitats s’han fet més visibles. Hem de ser capaços d’articular una assistència sanitària específica i que doni resposta a aquestes necessitats.
Quines seqüeles o efectes secundaris poden arrossegar alguns pacients després d’haver superat un càncer? Aquests efectes poden aparèixer molts anys després del tractament?
Hi ha 5 àrees clau on s’agrupen les seqüeles i necessitats dels pacients supervivents de càncer: efectes físics, efectes psicològics, vigilància de la recurrència del càncer i el risc de segones neoplàsies, impacte social, laboral i financer i prevenció del càncer i promoció de la salut.
La fatiga persistent, el dolor crònic, la polineuropatia, les alteracions en l’esfera sexual, els trastorns de la son i els trastorns cognitius són els efectes físics més prevalents. Alguns d’aquests efectes apareixen de forma precoç ja durant la fase de tractament i d’altres apareixen mesos o anys més tard. D’altra banda, al voltant del 15% dels pacients supervivents presenten depressió o ansietat i un 10% símptomes d’estrès posttraumàtic. El risc d’aparició de segones neoplàsies vindrà marcat pel tipus de càncer inicial, pel tractament rebut, pels hàbits tòxics dels pacients i per la presència de síndromes de predisposició familiar. Els càncers hematològics són les segones neoplàsies més freqüents.
Un altre punt rellevant és l’impacte laboral i financer en la vida dels supervivents de càncer, ja que molts presenten seqüeles que els impedeixen reincorporar-se amb normalitat al món laboral.
Quin paper hi té la medicina d’atenció primària o altres especialistes en aquest seguiment a llarg termini? Per què és important que aquest control no recaigui exclusivament en l’especialista oncològic? Hi ha pacients que, després d’un procés oncològic, tenen més risc de desenvolupar altres malalties?
Quan el pacient es considera lliure de malaltia i comença l’etapa de supervivència, és fonamental dissenyar un pla de seguiment integral, individualitzat, multidisciplinari i coordinat. Estratificar bé els pacients segons el risc de recaiguda i la severitat de les seqüeles marcarà si el pes del seguiment recau sobre l’atenció primària o bé sobre un dispositiu hospitalari.
Els pacients de més risc i amb seqüeles més greus necessitaran un seguiment hospitalari amb fàcil accés a Oncologia i a altres especialistes; la resta de pacients es beneficien més de fer un seguiment a l’atenció primària enfocat a la prevenció del càncer i a optimitzar l’estil de vida. Això és així perquè, després d’un procés oncològic, un gruix important de pacients supervivents veuen incrementats els seus factors de risc cardiovascular, el risc de desenvolupar una osteoporosi precoç i el risc de desenvolupar segones neoplàsies.
Creu que, erròniament, la societat encara associa el càncer només amb la fase aguda de la malaltia i no tant amb la vida posterior? Més enllà d’anar al metge, què poden fer els mateixos pacients per cuidar la seva salut després d’un procés oncològic?
És lògic que, com a societat, tinguem el punt de mira a la fase aguda de la malaltia, ja que el pensament de tot pacient oncològic és sobreviure. L’aparició de noves i exitoses dianes terapèutiques en els darrers anys ha fet que hi hagi més pacients que assoleixin la supervivència i, per tant, ha fet que aquest col·lectiu sigui més visible a nivell social.
Per altra banda, els pacients en general tenen una actitud més proactiva i empoderada envers la seva salut. Aquest fet, per la meva experiència, està clarament més marcat en els supervivents de càncer. Més enllà de fer el seguiment mèdic, és especialment important que aquests pacients mantinguin un estil de vida saludable (dieta sana, exercici físic), així com una bona salut mental.
Quin missatge li agradaria transmetre a les persones que han superat un càncer i afronten aquesta nova etapa? I què hauríem d’entendre tots, com a societat, sobre el “després del càncer”?
Per a mi és fonamental transmetre a tothom que supera un càncer que no s’ha de sentir abandonat ni desemparat, que les seves necessitats les tenim presents, que s’ha articulat una assistència sanitària específica i que aquesta està gestionada per professionals formats en aquest camp. Enguany s’inicia la Consulta d’Atenció Integral al Supervivent Oncològic a l’Hospital de Barcelona, posant així el nostre granet de sorra en l’atenció a aquest col·lectiu. Després del càncer hi ha vida i el nostre objectiu ha der ser que les persones que han aconseguit superar la malaltia la puguin gaudir amb qualitat.