Quina és la idea central que volia transmetre als assistents a la sessió de dilluns “Evitar lesions en l’esport”? Quins són els errors més comuns que veu en els esportistes i que poden derivar en lesions?
La idea central que vaig voler transmetre és que fer activitat física no és el problema: el problema és fer-ne menys del que toca, fer-la mal planificada o amb creences equivocades. L’esport sempre comporta un risc inherent, però el risc de la inactivitat és molt més alt. El focus no és evitar el moviment, sinó aprendre a moure’ns més i millor, desmuntant mites que limiten o generen por.
Els errors més habituals que observo i que poden acabar en lesió són interrompre l’activitat al primer dolor en comptes de a diferenciar molèsties normals d’un senyal d’alarma, incrementar la càrrega massa ràpid; pensar que hi ha una única manera correcta d’entrenar força o de moure’s, fer només entrenament “visible” (córrer, gimnàs…) i oblidar l’invisible (estrès, descans i nutrició), creure que l’edat és un límit o que no cal treballar la força a partir dels 40 i no individualitzar (fer el mateix que tothom sense adaptar-lo a la pròpia història, temps o nivell).
En resum, les lesions sovint no venen per fer massa esport, sinó per fer-ne mal dosificat o amb idees errònies sobre el cos i el moviment.
Com ha evolucionat la fisioteràpia esportiva en els darrers anys? Hi ha noves tècniques que estan canviant la prevenció de lesions?
La fisioteràpia esportiva ha evolucionat molt els darrers anys. Hem passat de models més passius i centrats en el dolor a un enfoc molt més funcional i actiu que tenen en compte que l’exercici és la primera línia de tractament segons totes les guies internacionals. També s’ha adoptat una visió basada en la càrrega, en la planificació i en entendre com el cos s’adapta, alhora que s’integren conceptes com la individualització de la dosi, el seguiment de la càrrega, la progressió i l’anàlisi del moviment. Ara treballem molt més la força en totes les etapes de la vida, perquè sabem que és clau tant per prevenir lesions com per envellir millor.
Pel que fa a tècniques, sí que hi ha novetats, però el canvi més important no és la tecnologia, sinó la manera d’entendre la lesió i la persona. Alguns recursos que han guanyat protagonisme són l’avaluació funcional i screenings basats en capacitats, no en postures; la tecnologia per monitoritzar la càrrega (accelerometria, GPS, apps); els programes de força progressiva i enfocats als teixits; i la millor integració del treball de mobilitat i estabilitat, no com a moda, sinó com a eina per repartir càrregues adequadament. Però, sigui com sigui, el missatge principal és que cap tècnica substitueix la progressió adequada, la força i un estil de vida actiu.
Quines mesures concretes recomana per evitar lesions a qui practica esport de manera regular, tant a nivell amateur com professional? Hi ha diferències segons l’edat o el nivell d’activitat física de cadascú? Quin paper hi té l’escalfament?
Les mesures clau per reduir el risc de lesions, tant en esportistes amateurs com professionals, són sis. Primer, la progressió adequada de la càrrega (10–15% setmanal com a referència). Segon, el treball de força regular (mínim 2 dies/setmana), que és la millor “assegurança” contra lesions. En tercer lloc, variar i individualitzar l’entrenament segons objectius, experiència i temps disponible. A continuació, treballar la mobilitat on cal i l’estabilitat on toca, sense voler “fer mobilitat” indiscriminadament, així com cuidar l’entrenament invisible (son de qualitat, gestió de l’estrès, nutrició i hidratació i rutines de descans). Per últim, cal escoltar el cos sense confondre molèstia amb lesió.
Segons l’edat o el nivell, canvia sobretot la dosi i la freqüència, però no els principis. Així, en joves és interessant prioritzar la coordinació, les habilitats i la força per prevenir sobrecàrregues, mentre que en adults s’ha de combinar força més càrdio i mobilitat, adaptant-ho a l’estil de vida. En persones més grans de 60 anys s’ha de prioritzar la força i la capacitat funcional, que són determinants de salut.
L’escalfament és útil, però no és una garantia. L’objectiu és preparar el cos per allò que vindrà: activar, moure articulacions claus i fer progressions. No cal fer escalfaments eterns ni genèrics, cal fer el que necessitaràs per a l’exercici que toca després.
Quan una persona pateix una lesió esportiva, quins són els passos clau per a una recuperació òptima? Com treballen els fisioterapeutes en col·laboració amb altres professionals de la salut?
El procés ideal de recuperació inclou, d’entrada, entendre la lesió i la càrrega que l’ha provocada. En la fase inicial es controlen els símptomes, s’ajusta l’activitat i evitem immobilitzar més del necessari. A partir d’aquí, comença la recuperació activa, amb exercicis progressius per recuperar força, control motor i mobilitat específica. Després, es reintrodueix la càrrega d’esport seguint una progressió planificada sense improvisar. I, en tot moment, és important prevenir recaigudes, controlant força, càrrega i hàbits saludables.
En tot aquest procés la col·laboració amb altres professionals és essencial. Els metges fan el diagnòstic, les proves i la gestió de les fases inicials. Els preparadors físics adapten la càrrega i el retorn a entrenament. Per la seva banda, els nutricionistes cuiden una alimentació per a la recuperació i el control de la inflamació. I, alhora, els psicòlegs treballen la gestió de la por, l’adherència i la confiança en el procés. Per tant, el retorn òptim és sempre un treball d’equip.